Un cap de setmana, per mi, d'intensa activitat esportiva a Canyelles.
Dissabte, un formigeix a la panxa hem recorria el cos ja des que vaig aixecar-me de bon matí. Un vertiginós ascens vertical fins el Pic de l'Àliga m'esperava a les 4 de la tarda. Un tipus de cursa totalment diferent als que estic acostumat a fer. En tan sols 3 km i escacs havia de pujar un desnivell positiu de més de 350 metres.
Dani, el mateix matí, mentre entrenaven una miqueta per Olesa, va decidir acompanyar-me i participar-hi també.
La cursa era en format contrarellotge, és a dir, cada participant sortia individualment en intervals de 60 segons, i havia de lluitar exclusivament contra un mateix i contra el crono.
A les 16:25 h era el meu torn. Escalfament intens, i un minut abans del meu torn hem presento al calaix de sortida ben calent i escalfat física i mentalment per buidar-me i deixar-m'hi la pell. El jutge canta: 10 segons... 5, 4, 3, 2, 1... i surto amb la tota la ràbia!!!!
Un primer tram de riera va tirant amunt. 500 metres de corriols planers tot i que tiren lleugerament amunt. I corrent a tope per sota de 4 min/km arribo casi al quilometre i mig. I jo pensant... on està la pujada?? on està el super desnivell?? Doncs davant meu. De cop i volta, el camí canvia radicalment. Un corriolet estret (típicament garrafenc) amb una pujada de vertigen es situa davant meu. Hi ha força gent animant. Vinga Raül, ara ve lo bo.
En aquest tram, enxampo al corredor que havia sortit 60 segons abans que jo. Vaig bé. En un quilometre i mig he retallat un minut al company. M'animo a mi mateix a apretar ara que ve la pujadota. Arribo al quilometre 2. Ostres!!! les cames voldrien parar, o almenys caminar. El meu cap no els ho permet, i com una cabreta hem forço a continuar corrent, a continuar ascendint per aquell camí ple de roques i terreny irregular, en algun tram casi vertical. Però si fins hi tot les meves mans han de tocar el terra per ajudar el cos a pujar!!!
Vinga, últim quilometre. Ja ho tens, hem dic a mi mateix. S'acaben els arbres. El paisatge, ara a més alçada, canvia i el terreny està pelat de vegetació. Veig a 200 metres un altre corredor. El tinc al punt de mira!!! L'he d'enxampar!!!! La pujada s'intensifica, el camí és ara tot de pedra petita i solta. Les sabatilles casi ni agarren al terra. Enxampo el corredor!!! vinga, apreta Raül!!!!! 100 metres i arribes. Intueixo el final, i de sobte... un passadís de gent animant i cridant hem dona les ales que hem falten per apretar un punt més si és que encara ho puc fer. Vinga, hem criden: "només 4 heu pujat corrent aquest tram!!! "
Últims 50 metres. Veig la carpa d'arribada. Passo un altre corredor i una corredora que havien sortit alguns minuts abans que jo. Esprint contra mi mateix per damunt de les roques i CLON CLON CLON, toco la campana i paro el crono.
L'ordinador marca que he fet el 7é millor temps. Respiro, respiro, respiro... i me'n torno abaix, xino xano pel camí que he pujat, ara si, gaudint de l'espectacular paisatge, de la pluja que ha començat a caure, de l'arc de Sant Martí que ha sortit i animant a Dani, que ja està pujant en la seva particular lluita contra el pic i el crono.
Al final, resulta que vaig quedar l'11é classificat ja que en escassos 30 segons se'm van "colar" per davant 4 corredors més. És el de menys. M'ho he passat en gran, he gaudit com un nen, he patit com un animal i... a l'endemà tornaré al Pic de l'Àliga per fer la cursa de 17 quilometres.
I efectivament, diumenge torno a Canyelles. Jose Luis pren la sortida a la marxa de 10 quilometres, que finalitzaria en cinquena posició. I una horeta després ens donen la sortida als de la cursa.
Son 17 quilometres que tinc per davant, ascendint 5 pics que envolten el poble, inclòs el ja conegut Pic de l'Àliga. La sortida és molt ràpida, però aconsegueixo mantenir-me ben situat entre els 20 primers. En Manuel Torres, Xevi Guinovart i un altre corredor apreten i es despengen. No intento ni seguir-los, no és la meva lluita. Vaig controlant en el grupet perseguidor, i comencem la pujada del dia anterior. Algun corredor, hem passa a mi, però jo passo a uns altres, així que arribat dalt de l'Àliga, estic en la 14a posició. Vaig bé. Molt bé.
Una baixada molt tècnica hem posa a prova però la baixo a tota velocitat!!! I, tot i que una fera dels descensos hem passa a tota velocitat, jo passo a 2 corredors baixant!!!! ostres tota una novetat!!!! Baixó ràpid i amb confiança!!!!
Arribat a aquest punt, ja tothom està situat "al seu lloc". I un grupet de 4 corredors ens anem passant, ara jo t'avanço a la pujada, ara tu m'avances a la baixada, ara l'altre ens passa en un tram més planer... i de mica en mica anem pujant i baixant pics i cremant quilometres. I després de trams tècnics, rieres estretes plenes de bassals amb aigua estancada que no puc evitar trepitjar, d'un bucle on ens creuem amb corredors que venen darrera... hem trobo que porto ja 15 quilometres i que estic baixant de nou pel caminet de la crono de dissabte. He anat contant i se amb seguretat que vaig el 16é classificat.
Apreto. Escolto respirar darrera meu. Ostres!!! ara m'enxampa un??? hem passa, no aguanto el seu ritme. Però apreto. Ostres!!!! que passa??? hem passa un altre corredor!!!! no pot ser. Apreta Raül!!!! El GPS hem calcula que estic corrent ara mateix a 3:40... ja estic entrant al poble. Però que passa aquí???!!!!! hem passa un altre corredor més. Quines "besties pardes". He fet l'últim quilometre en 3:30 minuts i m'han passat 3 paios!!! Hem quedo flipat... però m'és bastant igual.
Lo important és que he corregut molt bé. He gaudit no només a les pujades sinó també a les baixades i que, en els trams més rapits he pogut córrer francament ràpid, per mi.
Us ben asseguro que marco en fluorescent les dues curses del Pic de l'Àliga en el calendari del pròxim any. Una organització sense cap pega i uns circuits realment espectaculars es mereixen que hi torni.
Raül Llamazares
